L’artista saltenca Núria Corominas Pérez (Las Huecas) puja a l’escenari amb el seu primer espectacle en solitari, que poetitza i escenifica un dels grans malestars de la nostra època: la patologia de la depressió

Un xai ha creuat el desert és una faula musical al voltant de la depressió. O al voltant de la melancolia. O al voltant del mal dels nostres temps. També és un intent per plantar cara a la paràlisi de l’estat depressiu a través de la figura d’un bufó que, juntament amb el seu seguici de músics, es mofa del psicologisme i de la romantització de la seva condició. Aquest és un espectacle sobre un bufó deprimit que juga amb la música i la paraula per tal d’emancipar-se del mutisme melancòlic, de la seva tonalitat neutre i dels imaginaris capturats per les patologització de la vida.

L’espectacle, de llenguatges híbrids, juga amb l’experimentació sonora, l’experiència visual i la paraula parlada per tal d’afiançar un imaginari escènic propi i fugir del format testimonial de la primera persona.

«Amb aquesta faula musical us presentem un instant en la vida d'un bufó deprimit. Aquest bufó, però, no pot prendre seriosament la seva condició. No perquè sigui un bromista o un cínic, sinó perquè el bufó no és altra cosa que la personificació d'una acció: la possibilitat de desmentir, subvertir i anul·lar les veritats de la societat. Precisament per això, en una societat que captura tota experiència melancòlica amb el llenguatge terapèutic i psiquiàtric, el bufó optarà per recórrer a la poesia, a la metàfora i la música per permetre's la sàtira de si mateix. Les referències de la proposta van des dels dramaturgs del barroc fins a Pasolini, passant per Pj Harvey o Albert Pla. El llenguatge que empra aquest bufó oscil·la entre l'alta literatura i l'oralitat col·loquial gamberra i pagesa. El bufó ho sap, no deixa de ser un depressiu de províncies. Una actriu depressiva de províncies que s'ha pintat la cara de vermell per explicar-nos com podem acompanyar-nos en la soledat a partir de les nostres ombres, miratges, somnis i ficcions conjuntes. » –  Núria Corominas Pérez

Durada: 55 minuts